“Síndrome Caputxeta Vermella”

El text ens parla d’una noia que es enviada per la seva mara a portar un cistell amb llet i pa a casa la seva avia. De camí, es troba  a un home llop que li pregunta a on es dirigeix i quin camí prendrá. Mentre la noia  s’entreten recollint agulles pel camí, el home-llop arriba a casa de l’avia on la mata i la descarteritzata. Uardant una mica de sang (dins d’una ampolla) i una mica de carn a la despensa. Quan la noia arriba, bzou (deisfressat d’avia) la convida a menjar, agafant l’ampolla i la carn de la despensa. En aqeust moment, veiem la intervenció d’un gat que comenta el que està fent la noia. Un cop ha acabat de menjar bzou la convida a entrar al llit despullant-se per complet i llençant la roba al foc, ja que no la necessitara més. Un cop dins del llit la noia li comença a fer preguntes a la seva avia i quan aquesta finalment li respon que “la boca tant gran es per a menjar-te millor” la noia rapidament diu que ha de sortir a cagar, convençent a bzou (que inicialment és mostra reticent) de sortir a fora lligada pel tormell amb una corda. Quan la noia es fora lliga la corda a una arbre i surt corrents, en el moment en que bzou s’adona de l’engany i li surt al darrera, aquesta ja ha arribat a casa.

La narrativa que presenta el text, clarament es posiciona en favor d’una pobre camperola (d’edat ideterminada) que podriem dir es troba just en el moment de veure com se’n surt en el món. És una noia petita que no te cap nom en concret, ni cap caputxeta de cap color. És una noia qualsevol que va de visita a casa la seva avia. No demostra una gran por cap al bosc i tampoc cap al llop. Podriem dir que és una noia astuta i independent que s’exposa a si mateixa però que també sap cuidar-se a si mateixa.

El que ens pot passar desapercebut en un primer moment, és com la mare no dona cap mena d’avís a la seva filla abans de marxar, no hi ha camins correctes a seguir. En aquest conte de transmisicó oral entre camperol, no te res a veure amb l’obediencia o la sublimació dels impulsos sexuals que veurem més endevant. De fet els possibles impulsos sexuals del llop rapidament són rebaixats i esevenen inocents a través de les conductes d’una noia que com prendre cura d’ella mateixa enfornt a la natura. Podriem dir que la narrativa és més aviat un avís pels nens que s’aventuren sols al bosc.

Marianne Rumpf ha demostrat que un dels motius mes recorrents en els Warining Tales (Schreckmärchen o Wanrmärchen) europeus tenia a veure amb forces hostils que amenaçaven a nens indefensos (ogra, orgressa, home-llop, etc.). La funció social de l’historia era la de mostrar als nens com de perillós podia aribar a ser el fet de parlar amb desconeguts o deixar-los entrar a casa. Rumpf també argumenta que la figura del conte original seria amb molt probabilitat un home-llop, i que fa ser Perrault qui el va transformar en un llop ferotge. Una conclusió gens descabellada si considerem que a la França del segles XVI i XVII hi havia una epidemia de judicis contre homes als quals se’ls acusava de ser home llop. Habitualment acusats d’haver deborat criatures o haver comés altres actès pecaminosos. En moltes zones de la majoria de gent, independement de l’edat, temíen creuar sols un prat o un bosc a causa dels homes-llo.

El text, com a “Waring Tale demostra doncs aquesta clara influència d’una tradició pagana entorn a concepcions i elements sobrenaturals, que eren molt presents en l’imaginari habitual se les societats, sobretot camperoles, de l’Edat Mitjana. Els nens petits eren atacats  i matats per animals i adults als boscos i als camps. Hi havia una forta creencia supersticiosa en bruixes i homes llop, incontrolables forçes màgiques de la natura que amenaçaven les vides de la població camperola. I consequentment els Warning Tales es van covertir en un quelcom habitual en el folklore oral Françès.

Per altra banda, si fem cas a Yvonne Verdier, el text també es presenta com un enaltiment i celebració d’una noia que assoleix la majoria d’edat. Verdier demostra que (en moltes regions de França) les referències al món de les agulles és relacionaven clarament amb el “l’aprenentatge del món filador” del participaven la majoria de les noies camperoles, i que designava l’arribada de la pubertat i la participació activa dintre de la societat:

It’s remarkable that each succesfull conquest of pysiological capacity concerning the female destiny is marked in the tale by the acquisition of technique which is equivalent in the stage of learning, and even in a certain order – the proper order- in the society: needelwork for pubertty, kitchen for the proper procreative function, flushing out for the our of birth. All this knowlege and technique are in the hands of women in the traditional peasent society.

Però el que realment ens interessa de relat no és la discusió entre iniciació o avís, o ambdos a la vegada. El que ens interessa és veure com aquests conte ha sofert un procés d’adaptació radical en funció del desenvolupament dels principis socio-economics i religiosos imperants en la societat. Zack Zipes parla de l’idea de el  “Sindrome de la Caputxeta Vermella” en la cultura occidental, i com aquest s’ha anat infiltrant en tots els nivells de la societat. Una idea que em resulta extremadament suggerent a l’hora d’intentar entendre els motius bàsic recurents que acaben cosntruint identitat a través del relat. Segons Zipes, aquesta síndrome es caracteritza per una perversió de la sexualitat que va començar  a partir del segle XVII i que va acabar conduint a una instrumentalització del cos. Segons ell, Foucault i d’altres pensadors han demostrat que les forces sexuals naturals de l’individu s’han abandonat en favor de la persecució de la bio-política. Per tal de donar pas a la concepció i supervisió del cos com una màquina orientada a la màxima rendibilitazió d’ús i beneficis. I és aquesta rendibilització sobre els cossos que ha comportat inevitablement una percepció pervertida de la sexualitat. El conte del folklore oral evidencia clarament la raresa sexual de la comunitat camperola al llarg de l’Edat Mitjana. Tant com una tolerància general per a les diferències. Foucault deia que

At the begining of the seventeenth century frankness was still common it would seem. Sexual practices had litlle need of secrecy; word were said without undue reticence, and things were done without much concealment; one had tolerant familiarity with the illicit.

Podem considerar doncs que durant aquest període de l’Edat Mitjana la població en general acceptava que la seva vida venia dictaminada per un ordre social i un equilibri entre natura interna i externa. El sorgiment d’un sistema de producció burgés i el control progressiu de la natura a través dels nous avenços tecnològics, però, van fer aflorar una creixent divisió entre els individus com a subjectes i el món objectiu exterior. Un procés de canvi de paradigma socioeconòmic en el que la moralitat cristiana va tenir una gran influència. Ja que aquesta veia als éssers humans com a “actors” clarament diferenciats de la natura. Claudia Honegger diu que amb el

development of capitalist conditions of production in Western Erupe, the progressive domination of nature by thecnology and the incrising formations of modern states, the gap between the individual and society, individual and nature, theoretically conveyed through religius change, was also deepend int everyday life. […] “The domination of nature inside and outside” became “the absoulute purpose in life for them” […] The adaptations to such demands necessitated an immerse increase in self-discipline. […] In this process the sexual roles transmitted in tradition also experienced a legal definition of opposition: the basis of every state order was now considered the dominance of the sole reasonably gifted man over woman as so-called natural creature.

El resultat d’aquest plantejament va acabar produint una fixació neuròtica al voltant de la moralitat cristiana i el sistema normatiu que en derivava. I conseqüentment, la subjugació absoluta de tots els comportaments que es desviessin d’aquest sistema normatiu, a través de severes i contundents mesures disciplinaries.

En el moment en que Perrault es posa a escriure els seu contes de fades, La Reforma havia contribuït a un increment de la racionalització i regulació de la vida social i espiritual. Procés que coincidia amb un increment del poder socioeconòmic de la burgesia, i que posava a un mateix nivell els interessos de la burgesia i l’aristocràcia entorn a les transformacions socials, econòmiques i religioses (sobretot a França i Anglaterra). També hem de considerar, que degut a tots aquests canvis de socialització, la diferenciació entre una literatura “infantil” i una literatura “adulta” començava a resignificar-se. La infantesa s’havia convertit en un moment clau pel desenvolupament futur de la personalitat dels individus i per tant s’havia de parar una especial atenció en la seva conducte, roba, llibres, joguines i l’educació en general. La literatura “infantil” era en un procés de civilització. I en quest procés de civilització, els contes de Perrault, proveïen als nens de models de conducte i patrons a seguir amb l’objectiu de perpetuar la superioritat dels valors burgesos i aristòcrates.

Així doncs els canvis introduïts per Perrault van ser substancials, adaptant “les aventures del personatge” als valors contemporanis dominants;

The common elements wich ara lacking in the literary story are precisly those wich would have schoked the society of his epoch by their cruelty, their purelity or ther impropiaretry…] Perrault argues for the total sumbission of the woman to her husband. Feminine coquetery (wich is only privilege to the dominant class) disturbs and obsets him: it could be a sign of female independence. It opens the way for amorous conquest wich endengers one of the fundamental values of society – the couple, the family. […] Intelligence could be dangerous. In his mind as in that of maner men (and women) beauty is an attribute of woman just as intelligence is the attribute of man.

“La Caputxeta vermella” de Perrault es converteix en una noia bonica, mimada, crèdula i indefensa. L’autor li dona un nom i el fet que porti una “caputxeta vermella” en una societat tant codificada com la de Lluís XIV, ens porta a pensar que hi ha una forta intenció de l’autor de dotar el personatge d’un fort caràcter individualista. I així Perrault pot arribar a plantejar una noia que disposa d’unes certes qualitats potencials que la podran arribar a convertir en una bruixa / heretge. Ja que com veiem en el relat, les seves inclinacions naturals la porten a situacions conflictives. Dintre del bosc, ara un espai liminal per a desviats socials, la caputxeta parla amb el llop inconscient dels perills que això comporta. Aquest llop, si no fos pels llenyataires que rondaven pel bosc, l’hagués devorat allà mateix. El llop doncs, es veu forçat a pactar amb la noia. Diu Zipes que, segons les creences del segle XVII tothom qui realitzava un pacte amb forces diabòliques (hem de aclarir que el llop, a través de la moralitat cristiana s’havia conferit en una figura diabòlica) hauria, posteriorment de lluitar per a salvar la seva ànima.

Betellheim, per la seva banda, diu que l’acte de menjar o engolir a “la caputxeta” és òbviament un acte sexual, que simbolitza una fam incontrolable o el propi kaos de la natura. “La Caputxeta” s’unifica amb el llop. Cedeix a aquella potencialitat “natural” de convertir-se en una bruixa, degut a una manca d’autocontrol de les pulsions. El qual queda clarament reflectit en la moral del relat que planteja Perrault.

La culpa de la violació, per tant, recau sobre les noies innocents i ben educades que són boniques i saben com s’han de comportar. Segons aquest principi, la violació no hagués tingut lloc, si “La Caputxeta” no s’hagués parat a escoltar a un desconegut. El seu “coqueteig” i la seva manca de disciplina l’acaben conduint a la boca del llop. Perrault estén aquesta definició de llop als homes en general. Però la preocupació bàsica dins del relat, com ja hem vist anteriorment, gira entorn a la regulació dels rols sexuals i de la sexualitat perse. L’orde i la disciplina mantindran a les noies protegides tant dels seus impulsos sexuals interns com de les forces naturals exteriors, els depredadors. I és que la naturalesa interior i exterior s’han de controlar i dominar per evitar que governin el caos i la destrucció.

Quan el conte de “La Caputxeta” arriba a mans dels germans Grimm, el “síndrome de la caputxeta vermella” ja s’ha estès per tota Europa i fins i tot Amèrica, sota allò que Zieck denomina com “la virtut seduïda”. Els Grimm són els responsables de convertir a “La Caputxeta Vermella” en la noia desobedient i indefensa que coneixem avui en dia. Reforçaran el sentiment de culpabilitat i implementaran la possibilitat de clemència a mans de l’home, convertint el relat en una narrativa explicita sobre la llei i l’ordre. 

Els Grimm eliminen el component sexual i cruel del conte en favor d’una possible clemència, una restitució de la virtut, però introdueixen el que serà un element clau per les adaptacions futures del relat. Abans de fer el pacte amb el llop, “La Caputxeta” pacte amb la seva mare i accedeix a comportar-se i a no desviar-se del camí. Aquest contracte es “trenca” quan “La Caputxeta” accedeix a deixar-se seduir pels encants del bosc. Aquesta concessió a la sensualitat i la seva desobediència han de ser castigades. El relat ha de servir perquè les nenes entenguin que han de abandonar la seva sensualitat i seguir la normativa d’estàndards de responsabilitat dictaminada pels adults. Els nens han de sublimar les seves pulsions “naturals” en favor de la racionalitat.

Un procés al que Foucault denomina com a la “pedagogia del sexe dels nens” una

dobule asssertation that practically al children indulge or are prone to indulge in sexual activity; and that, being unwarrented, at the same time “natural” and “contrary to nature”, this sexual activity posed physical and moral, individual and collective dangers […] Parents, families, educators doctors and eventually psycologists would have to take charge, in a continous way, of this precius and perilous, dangerous and endangered potencial.

La “Caputxeta Vermella” vol trencar amb les imposicions morals que delimiten la seva pròpia sensualitat (natura interna) i els plaers de la natura (natura externa). Aquesta concessió la fa plenament culpable de la seva violació. No només perquè s’haguí donat a la sensualitat sinó perquè es presenta com un personatge inconformista amb les normes establertes. Una desviació que és perdonada a través de la clemència de la figura masculina del caçador. La llei i l’ordre

Conclusions

Clarament doncs, el que inicialment era un clar conte oral sobre sexualitat i els perills reals que podien amagar-se al bosc a través dels segles, sobretot a mans dels Grimms, s’acaba convertint i refinant en un relat codificat sobre la racionalització dels cossos i el sexe. És a dir que el relat del conte s’ha convertit en el canal a través del qual les estructures dominants de la societat vehiculen les normes i pautes de comportament sobre les que els individus hauran de construir la seva identitat. El conte acaba construint i classificant un ventall de “personatges arquetípics” als quals s’haurà d’ajustar l’individu. Com diu Andrea Dworkin

We have not formed that ancient world – it has formed us. We ingested it as children whole, had its values and counsciusness imprinted on our minds as cultural absouluts long before we were infact men or women. We have taken the fairytales of childhood with ous into maturity, chewed but still in the stomach, as real identity.

L’evidència més clara és l’impacte que el  “Síndrome de la Caputxeta Vermella” ha tingut en la societat occidental i com ha construït en massa l’imaginari col·lectiu fins a dia d’avui. “La Caputxeta” és la culpable de la seva pròpia violació, el llop no és realment un home sinó que representa els impulsos més bàsics de l’home i la inconformitat, i el caçador és el domini masculí. On tot pot ser atribuït a una acceptació general de les nocions de sexualitat, rols de sexe i dominació.

Per tant, quan ens plantegem quin hauria de ser el relat d’aquests contes a dia d’avui, el que ens interessa no és discutir sobre si els estem edulcorant o no, sinó diagnosticar com aquesta codificació narrativa a partir d’un principi de dominació a trencar l’estructura. Una estructura que va més enllà de la dicotomia home-dona. I potser, enlloc de seguir adaptat intentant canviar la visió sobre el relat, potser hem de retornar a l’origen i construir un nou paradigma de realitat. Un paradigma on la racionalització dels cossos i la sublimació dels impulsos no siguin la base de la interacció i cohesió col·lectiva. Que passaria si els homes poguéssim ser alguna cosa més que llops o caçadors? Que passaria si consideréssim que podem aventurar-nos al bosc i cedir a la sensualitat que aquest ens ofereix? Quins personatges emergirien d’entre la Lichtung?

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.